Per què, sent jove i d'esquerres, diumenge votaré Esquerra Republicana

 

Després de mesos sabent que els catalans estaríem cridats a les urnes, esperant una convocatòria d’eleccions que, suposadament, hauria d’haver arribat després de l’aprovació dels pressupostos, a la fi ens toca anar a votar.

No és un moment gens fàcil, però aquest ha arribat precipitat per l’electoralisme. Recordem que qui té la potestat de convocar les eleccions és el President de la Generalitat. Tot i que tothom creia, perquè així s’indicava des del govern i, fins i tot el mateix presindet de la Generalitat, un cop aprovats els pressupostos, hi hauria eleccions. Però es veu que en aquell moment no anava bé. Tots tenim al cap aquelles enquestes on JxCat s’ensorrava, fruit de la divisió interna que fa temps que arrosseguen o de la manca de projecte propi; que cadascú pensi el que vulgui.

Ara, amb unes eleccions imposades pel PSC, ens toca anar a votar en plena tercera onada. Si, he dit del PSC i és que és aquest partit qui ha decidit la data, amagant-se rere organitzacions afines per tal d’intentar amagar la seva voluntat clara i ferma de fer les eleccions quan abans millor per gaudir del conegut efecte illa. Si tenim dubtes, sempre podem recordar aquell moment en que el TSJC va passar la pilota al Gobierno per saber si les eleccions podien o no ser aplaçades al·legant motius sanitaris. Però bé, tenim eleccions d’aquí dos dies, de res serveix ja preguntar-se per quin motiu, tot i que hauríem, hem d’anar diumenge a votar.

 

Hi ha moltes opcions a escollir en aquests comicis, i totes les opcions podrien classificar-se en l’eix esquerra-dreta i independentisme-unionisme. Curiosament, son els dos eixos que fan, o això penso, decantar la balança a l’hora d’escollir quina papereta introduirem a la urna passat demà.

Com que soc jove, i de classe treballadora, parlaré, possiblement sense voler, de l’eix social. Començaré per un dret constitucional, per si hi ha algun amant de la Sagrada Constitución de qui certs partits volen fer bandera. El dret a un habitatge digne. Expliqueu-me, quants joves menors de 30 anys, son capaços de viure sols amb el seu propi salari, perquè jo, per desgràcia, no en conec cap. Això és un problema massa greu. Quan penso en com han viscut els meus pares, no puc evitar veure que ells, a la meva edat, ja feia temps que tenien un pis en propietat i, un servidor, es veu obligat a compartir pis per poder viure fora de casa dels pares. Potser seria molt més senzill si tinguéssim, per exemple, regulats els preus dels lloguers. No puc oblidar aquells debats que hi hagueren, no fa gaire temps, perquè cert partit que presidia la Generalitat, va orquestrar un lamentable espectable hores abans de debatre al Parlament la llei de regulació del preu del lloguer. I d’això, no fa gaire.

També podria ser que la vida dels joves fos més senzilla si seguéssim capaços d’obtenir llocs de feina estables. Però hi ha certs partits que prefereixen no derogar la reforma laboral del PP. I no només ho va fer un partit del 155 tot i dir-ho durant la campanya electoral al Congreso de los Diputados -PSOE- ni els seus Companys de gobierno -Podemos-, sinó un partit independentista que es vol anomenar d’esquerres com JxCat.

Però a més aquells que s’autoanomenen el gobierno mas progressista de la historia no son capaços d’apujar el SMI. A més son tan d’esquerres que defensen la pujada del preu de la llum disparat en plena onada de fred.

Per desgràcia, encara tenim moltes més incongruències de diferents partits, com per exemple, qui diu que gestionar la conselleria de benestar social és una misèria.

 

Encara recordo quan, després del 21D, esquerra va decidir reescriure la seva estratègia per arribar a la independència. Referèndum pactat sense renunciar a la unilateralitat. Tothom ho va veure com una mostra rotunda i absoluta de rendició. Fins i tot hi havia qui deia que Junqueras havia arribat a un acord per sortir de presó. Quins temps aquells. Resulta que el temps ha acabat donant la raó a Esquerra. I, sinó, només cal veure la CUP: “Referèndum abans del 2025”. Uns altres que s’han acabat rendint al règim? O han fet un exercici de responsabilitat? Que fàcil és criticar qui redibuixa la seva estratègia per adaptar-se a una nova situació, i que fàcil és assumir aquesta estratègia després de dos anys criticant-la. I que barat acaba sortint, al final. Sort que no tots som fills de l’1O, perquè sinó, em pregunto com haguéssim pogut votar aquell dia. No sé vosaltres, però jo no vaig necessitar un 1 d’octubre per néixer políticament. Crisi econòmica del 2008, Pla Bolonya, sentència contra l’Estatut, 15M, el català a l’escola, desnonaments, pujada de taxes universitàries i un llarg etcètera que van fer que molts decidíssim mullar-nos.

No sé vosaltres, però jo ho tinc molt clar. Perquè soc republicà, de classe treballadora, socialista, ecologista, feminista i un llarg etcètera, diumenge votaré Esquerra Republicana. Perquè és l’únic partit capaç de redibuixar la seva estratègia assumint les crítiques que implicarà, assumint que prendre decisions és caure en certes contradiccions per aconseguir un bé comú. Perquè per fer un nou país més just, necessitem anar molt més enllà del bloqueig permanent, necessitem anar molt més enllà de proclames buides que ens portin a una República durant només vuit segons. Necessitem ser més, i més forts, necessitem sumar més gent, sense deixar ningú enrere tot i que pensin diferent a nosaltres i, això, només un partit treballa per aconseguir-ho, i és Esquerra Republicana.

Diumenge, tothom a votar.